Arxiu de la categoria ‘Història medieval’

Sukhotai, l’origen de Tailàndia

dijous, 20/10/2016

Al segle XIII, quan a Catalunya Pere el Gran començava a senyorejar la Mediterrània, a l’altra punta del planeta floria una societat que seria l’embrió de l’actual Tailàndia. Sukhotai, que es podria traduir com a “felicitat creixent”, es va erigir com a regne que disputava l’autoritat dels khmers de Cambodja i que dominaven bona part del sud-est asiàtic. Segles enrere ja hi havia hagut assentaments amb activitat molt intensa (s’han trobat divises romanes que daten del segle II aC), sorgits a redós del riu Mun, però es coneix molt poc la història del país abans del segle XIII. Sabem que hi va haver força influència provinent de l’Índia i el budisme, i que a partir del segle VII va florir la civilització Dvaravati, dominada per l’ètnia Mon d’origen xinès. El primer regne Thai, doncs, seria el dels Sukhotai.

Mapa de Tailàndia

Mapa de Tailàndia

Els habitants d’aquesta pròspera ciutat van treure profit de les invasions dels mongols, que des de l’inici del segle XIII van arrasar tot Àsia. La debilitat dels nuclis tradicionals de poder va afavorir l’auge de Sukhotai, que es veia prou forta per no haver de declarar-se vassall de ningú. els Avui considerada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, la ciutat històrica de Sukhotai acull alguns dels temples més impressionants del país, com el Wat Mahathat (1292 – 1347), que guarda una imatge gegant de Buda i conserva un gran nombre d’estupes, o el Wat Sa Si, que sembla una campana, envoltada per aigua i accessible per un pont de fusta..

Temple de Wat Si Chum, Sukhothai

Temple de Wat Si Chum, Sukhothai

La “felicitat creixent”, però, va durar poc. Ayutthaya, un altre centre urbà, va prendre el relleucom a potència dominant, que poc a poc s’aniria expandint fins a formar Siam, nom amb el que es va conèixer Tailàndia fins a la segona dècada del segle XX.

 

temple Phra si sanphet, Ayutthaya

Temple de Phra Si Sanphet, Ayutthaya

El manga més antic de la història, en moviment

dilluns, 21/03/2016

L’estudi d’animació Ghibli, tot un referent a nivell mundial, ha dotat de moviment el manga més antic de la història. La companyia és responsable d’èxits com ‘La princesa Mononoke’, ‘El meu veí Totoro‘, ‘El viatge de Chihiro’ o ‘La tomba de les lluernes’, entre moltes altres pel·lícules. Ara, en el marc d’una campanya publicitària de l’empresa Marubeni Shin Denryoku que promociona les energies renovables, han decidit animar un fragment del Choju-inbutsu-giga, una faula protagonitzada per animals antropomorfs del segle XII o XIII i que està considerat el manga més antic conservat. Segons l’empresa, la campanya pretén recordar el dinamisme i l’encant del Japó preindustrial.

Fragment del manga més antic

Al llarg de 4 pergamins pintats amb pinzell i tinta negra, descobrim granotes, conills i micos fent tota mena d’activitats humanes. Considerat un dels Tresors Nacionals del Japó, dos dels pergamins es poden veure al Museu Nacional de Tòquio, i els altres dos al de Kyoto.

A continuació podeu veure l’animació:

El kaihôgyô, un ritual extrem

dimecres, 21/10/2015

Diversos mitjans reprodueixen un teletip de l’agència EFE en el que es fan ressò que un monjo japonès ha passat 9 dies sense menjar, beure ni dormir. Aquesta pràctica, anomenada ‘doiri’, forma part d’un ritual més extens anomenat ‘kaihôgyô’, i té com a objectiu assolir la il·luminació. La gesta d’aquest monjo no és qualsevol cosa si tenim en compte que només 13 persones l’han completat en els darrers 70 anys.

El ‘kaihôgyô’ és practicat per membres de l’escola Tendai, una branca del budisme que a l’inici del segle IX va arribar al Japó procedent de la Xina. Aquesta escola destacava des de la seva fundació per la severitat dels seus rituals i pel fet que els seus practicants portaven l’ascetisme al límit. Al Japó, van establir la seva seu al mont Hiei, prop de l’antiga capital, Kyoto. Els monjos d’aquesta congregació també destacaven per les seves excel·lents condicions físiques, fins al punt que en molts indrets se’ls coneixia com a monjos guerrers. Al segle XVI, de fet, durant el llarg procés d’unificació del Japó, Oda Nobunaga va ordenar un atac massiu contra l’escola Tendai, que pugnava per mantenir la seva independència. Tant resistents van resultar ser els monjos, que Nobunaga no va veure cap més sortida que calar foc a tota la muntanya per acabar amb ells.

Monjos japonesos

Monjos japonesos

Els supervivents van acceptar sotmetre’s al nou ordre, però van seguir perpetuant el seu particular mode d’assolir la il·luminació. El dur entrenament que duien a terme incloïa curses maratonianes per l’espessor de les muntanyes i dietes molt restrictives. La culminació era el ‘doiri’, l’abstinència d’aliment, beguda i descans durant 10 dies mentre es recitaven sense parar sutres, oracions amb un ritme repetitiu. Com és obvi, centenars de monjos van morir en l’intent. En record seu encara avui s’alcen les seves tombes als marges dels camins de la muntanya. Potser per això, en temps moderns els monjos van acordar reduir la durada del ‘doiri’ en 7 dies i mig (tot i que si el practicant es veia amb forces, podia seguir fins que ho creiés oportú).Acompanyat sempre per dos altres monjos que supervisen el seu estat, el practicant té l’oblicació cada nit, a les 2 de la matinada, de fer una ofrena a 200 metres de distància del temple.

Mont Hiei

Mont Hiei

El total del ‘kaihôgyô’ suma un miler de dies a repartir en diversos anys. Abans d’enfrontar-se al ‘doiri’, el monjo aspirant ha de superar diverses proves de resistència, consistents a córrer entre 30 i 40 quilòmetres cada dia durant 100 dies a l’any. Quan arriba el cinquè any, l’aspirant pot emprendre el ‘doiri’, sempre que hagi estat aprovat pels monjos més ancians de l’escola.

Avui, aquesta pràctica a molts ens sembla exòtica. No obstant això, durant segles ha servit per entrenar la ment i el cos dels monjos guerrers del mont Hiei.

Els viatges de Zheng He

dimarts, 16/12/2014

Possiblement va ser la travessa més llarga d’una girafa a l’edat mitjana. I l’enrenou que va provocar a l’arribada a Nanquín, va ser històric. Però anem a pams.

Zheng He va ser un explorador xinès que ha passat a la història pels seus 7 viatges, realitzats entre els anys 1405 i 1433. Prenent com a punt de partida el port de Nanquín, va navegar pel sud-est asiàtic, l’Índia, la península Aràbiga i les costes d’Àfrica, com a ambaixador de l’emperador Yongle, de la dinastia Ming. La idea de l’emperador era reactivar l’economia a partir de noves rutes comercials marítimes, ja que la terrestre havia quedat bloquejada després de les conquestes de Tamerlà per l’Àsia central. També hi pesava l’ambició per conéixer noves terres i fer nous descobriments, una política que trencava amb l’aïllacionisme que propugnaven els opositors confucians.

Reproducció d'un dels vaixells de la Flota Zheng He

Reproducció d’un dels vaixells de la Flota de Zheng He.

Les flotes que es van fer a la mar eren de proporcions impresionants. Van variar en cada expedició, però de mitjana parlem de centenars de naus (totes elles molt més grans que les embarcacions europees medievals) i de desenes de milers de mariners, tots ells a les ordres de Zheng He. Els ingredients per viure grans aventures farcides de perills estaven servits. Topades amb pirates, l’arribada a costes hostils o veure’s involucrats en conflictes internacionals. Entre les anècdotes (mig llegendàries) més sorprenents, hi ha relats d’invasions i moviments de reliques (com una dent sagrada de Buda).

Però potser la situació més curiosa és la que va provocar l’arribada dels xinesos al continent africà. Allà van entrar en contacte amb pobles subsaharians, i van quedar fascinats pels animals que poblaven aquelles terres. Un monarca de l’actual Kènia va regalar-los una girafa, que els xinesos van confondre amb un animal mitològic, el qilin, que era considerat un auguri de bon govern. Quan la girafa va desembarcar a Nanquín, l’emperador va considerar que el qilin apareixia per avalar la seva administració, i es va mostrar molt satisfet. De fet, l’arribada d’altres animals considerats celestials (com les zebres o els antílops) també van ser molt ben rebuts.

Una girafa a la cort xinesa

Una girafa a la cort xinesa.

 

El passat 2008, el Museu Marítim de Barcelona va dedicar una exposició als viatges de l’explorador xinès Zheng He, comissariada per la professora Dolors Folch. Si us heu quedat amb ganes de més, podeu donar una ullada al llibre/catàleg que Angle va editar coincidint amb la mostra.

Mapa fet per Zheng He

Mapa fet per Zheng He.

L’orfe del clan dels Zhao

dijous, 15/05/2014

El cap de setmana passat es va representar la darrera funció de l’obra de teatre l”Orfe del clan dels Zhao‘, una producció de la Perla 29 protagonitzada per Julio Manrique, Pablo Derqui, Borja Espinosa, Marta Marco, Ernest Villegas i Lluís Marco. El Romea va vibrar sota els aplaudiments d’un públic entregat, després d’una actuació emotiva i una posada en escena espectacular. Fins i tot es posa a ploure en un moment donat!

Garses i ideogrames xinesos sobrevolen l'escenari en un moment de l'obra.

Garses i caracters xinesos sobrevolen l'escenari en un moment de l'obra.

La gran revenja de l’orfe del clan dels Zhao (趙氏孤兒大報仇) és un conte xinès del segle XIII escrit pel dramaturg Ji Junxiang. Aleshores, la Xina era governada pels Yuan, una dinastia fundada pel nét de Genguis Khan, Kublai, com a conseqüència de la gran expansió de l’imperi mongol. Van ser temps d’inestabilitat política, nepotisme i corrupció, barrejats amb un cert descontentament popular dels nadius xinesos. Junxiang, conscient d’aquesta situació, escriu una obra ambientada en els antics regnes combatents, al segle III aC, un passat remot i força idealitzat, en el que cada personatge encarna una qualitat moral. No hi ha matisos, els personatges són bons o dolents, justos o injustos, lleials o traïdors.

Julio Manrique encarna a un metge humil.

Julio Manrique encarna a un metge humil i bondadós.

Per als xinesos, la degradació i desintegració d’un sistema polític era la conseqüència de la degradació moral dels seus dirigents. És a dir, els canvis de dinastia i de govern estaven justificats en tant que els polítics no havien fet bé la seva feina. Quan els valors confucians es deixaven de banda, el sistema s’havia de redreçar i “guarir” com un organisme viu. Per això, l’obra mostra a la perfecció com la corrupció d’un ministre fa enfonsar tot un govern, i només la encarnació dels valors més justos en un home humil, permeten redreçar la situació de caos que viu el regne.

Lluís Marco, en l’entrevista del ‘Jo Sàpiens’ d’aquest mes de maig, em deia que és un plaer, veient els temps que corren, poder dir segons quines frases sobre el poder i la política. Una mostra més que el què passava a la Xina fa 8 segles es pot aplicar al nostre present.

Per altra banda, però, el director de l’obra, Oriol Broggi, va dir en la presentació de l’obra als mitjans de comunicació que no havien fet massa recerca sobre la Xina del segle XIII, i que la seva voluntat era explicar una història emotiva, tal com es pot fer amb un Shakespeare sense saber res de l’Anglaterra elisabetiana. Això es demostra quan en un moment donat de l’obra es projecta la gran ona de Kanagawa sobre l’escenari. Calia agafar una de les imatges més icòniques de la cultura japonesa i projectar-la en una obra que no hi tenia res a veure? Que no ens ha deixat prou imatges representatives la cultura xinesa? L’orientalisme està basat en els prejudicis i els tòpics més bàsics. Com ens quedariem si damunt de l’escenari d’una representació de l’auca del senyor Esteve, de cop i volta hi projectessin una ballarina de sevillanes i un torero? La justificació del director sempre podria ser la mateixa ‘Només volia transmetre una història emotiva’. És clar que si la representació es fes a l’altra punta del món, potser no quedaria massa clara la diferència entre Catalunya i Espanya. Una mica com el que molts, aquí, encara pensen sobre la Xina i el Japó.

Amb tot, però, i des de la meva humil opinió, això no desmereix la gran feina dels actors i del mateix director adaptant una obra que ens obre una finestra al passat de l’Àsia Oriental. Tant de bo hi hagués més iniciatives com aquesta, i poguessin estar més temps en cartell!

La cerimònia del te

dilluns, 5/05/2014

Una de les millors maneres d’aproximar-se i copsar la cultura japonesa més tradicional és formant part d’una cerimònia del te. En japonès es coneix com a chadô (茶道), literalment el ‘camí’ o ‘la via’ del te, i consisteix en la pràctica tan simple i a l’hora tan complexa de preparar un te verd en pols, el matxa. Com la majoria d’activitats tradicionals, aquesta cerimònia està íntimament relacionada amb la pràctica del zen, una branca del budisme que cerca la il·luminació a partir de la meditació conscient. Aquest tipus de meditació consisteix en buscar la plena consciència del ser i l’estar, l’aquí i l’ara, en cadascun dels instants de la nostra vida, en cada inspiració i respiració. Per això, una activitat tan aparentment senzilla com és l’elaboració d’un te, adquireix una nova dimensió. La plena concentració en cadascun dels gestos i dels moviments, no tenen altre fi que la cerca de la perfecció personal.

Cerimònia del te

Cerimònia del te

Tot això que ens pot semblar tan complicat, es podria resumir dient que es pot meditar fent qualsevol cosa: mentre esperem l’autobús, mentre comprem al supermercat o mentre posem una rentadora. L’únic requisit és posar plena concentració i dedicació en allò que fem. Aquesta manera de pendre’s la vida és molt present en l’estil de vida japonès. En són exemples el shodô, el camí de l’escriptura, o l’art de la decoració floral, l’ikebana, que segueixen el mateix patró que el chadô. Fins i tot les arts marcials més tradicionals també beuen del zen a l’hora d’entendre la il·luminació com la conseqüència d’un llarg camí de perfeccionament, que s’ha de traslladar a tots els àmbits de la vida.

Com tota bona cerimònia, la del te també té la seva litúrgia. De fet, hi ha unes normes d’etiqueta que tot bon receptor del te ha de tenir en compte. Per exemple, s’ha de procurar estar assegut en tot moment en seiza, és a dir, amb les cames recollides a sota del cos, amb els genolls tocant a terra (o al coixí). S’ha de mantenir en un respectuós silenci fins al final, quan es considera de bon gust elogiar la qualitat del te i del bol en el què ha estat servit. En el moment de rebre el te de mans de la persona que ens el ofereix, el receptor ha de donar tres voltes al recipient abans de beure, moment en el què es considera que el receptor admira el bol i el seu contingut (ben bé com si fos una cata de te). Normalment, l’amfitrió ofereix pastes japoneses per acompanyar la beguda.

Estris per fer la cerimònia

Estris per fer la cerimònia

La història d’aquesta cerimònia es remunta molts segles enrere, tants com segles fa que es practica budisme al Japó. Potser el personatge històric més famós vinculat amb aquesta pràctica és el monjo Sen Rikyû, mestre d’Oda Nobunaga i Hideyoshi Toyotomi, dos dels grans artífexs de la unificació del Japó al final del segle XVI. Rikyû va institucionalitzar aquesta pràctica, i posava èmfasi en la senzillesa i la humiltat, dues virtuds que assegurava que s’adquirien amb la pràctica constant de la cerimònia. Com a conseller dels dos shoguns, Rikyû es va enfrontar amb destacats polítics de la cort, però qui l’acabaria obligant a cometre el seppuku, el suïcidi ritual, seria Hideyoshi per motius que no han quedat mai massa clars.

Retrat de Sen Rikyu

Retrat de Sen Rikyû

Justament avui, 5 de maig, se celebra al Japó el kodomo no hi (el dia dels nens), en el què les families pengen banderoles amb forma de carpes dels seus balcons. Es tracta d’un símbol de força i determinació, fruit de la tendència d’aquests peixos per nedar a contracorrent. En un dia com avui, també seria interessant recordar alguns dels valors que transmet la cerimònia del te, com la constància i l’esforç a l’hora de realitzar les activitats més insignificants. Per aquells que en vulguin saber més detalls, a continuació us deixo el vídeo d’una cerimònia.


L’imperi mongol

diumenge, 23/03/2014

Fa uns dies la Carla Galisteo escrivia una notícia sobre un estudi de la universitat de Colúmbia, a Nova York, que relacionava les conseqüències d’un sobtat canvi meteorològic amb la gran expansió de l’imperi mongol al segle XIII. Segons aquest estudi, una onada de clima temperat hauria actuat sobre les gèlides estepes provocant el creixement de la vegetació, principal aliment dels cavalls dels mongols. A més, una onada de pluges després d’anys de sequera, hauria coincidit amb aquest període.

Estepa mongola

Estepa mongola

Aquest canvi climàtic, però, no li treu mèrit a un dels líders militars més destacats que ha vist la història: Genguis Khan. Nascut com a Temüjin, el guerrer mongol va unificar els clans nòmades de l’estepa sota la seva autoritat i va bastir l’imperi contigu més extens que s’ha vist mai. Els guerrers manghud (‘mangudai’ en mongol) van arribar a controlar el territori que separava la península de Corea fins les ribes del Danubi, a Europa. I de nord a  sud, des de Sibèria fins les costes del mar d’Àrabia, a l’actual Iran i Pakistan. En aquest mapa interactiu podreu veure l’evolució de les conquestes.

Tot i que ho van intentar, els mongols no van poder conquerir ni Japó ni la India. En el cas japonès, dues poderoses i oportunes tempestes a alta mar van enfonsar els vaixells en els què viatjava l’exèrcit mongol invasor. En el cas de la India, els manghud van aconseguir saquejar Dheli en una ocasió, ja al segle XIV, però la força dels sultans no va permetre mai que s’establissin al seu territori, més enllà del Caixmir i el Punjab. A la Xina, els mongols van fundar la dinastia Yuan, que duraria fins al segle XIV.

Amb tot, cada cop que un Khan moria, els generals de l’avantguarda retornaven a la ciutat de Karakorum, al centre del país, per assistir a un Kuriltai (o Kurultai, segons la font), una assamblea per escollir un nou líder. Això donava temps als seus enemics per a defensar-se davant futures escomeses.

Ulan Bator

Parlament i seu del Govern, a Ulan Bator

La ciutat que actualment coneixem com la capital del país, Ulan Bator, no es fundaria fins al segle XVII. El gran imperi medieval s’havia disgregat a causa de les disputes internes entre els successors de Genguis Khan. A dia d’avui, la capital de Mongòlia està habitada per poc més d’un milió de persones i troba en la figura del gran Khan el seu referent nacional. Us en adonareu si hi arribeu en avió, ja que l’aeroport porta el seu nom. Moltes escultures el recorden damunt del cavall, rebent impertèrrit la pluja que fa prop de mil anys li va donar un cop de mà.

Per qui tingui una mica més de curiositat sobre l’actual Mongòlia, així sona el seu himne.


Un palau beneït pel cel

dissabte, 1/02/2014

Al nord de la ciutat de Seül es troba una de les joies arquitectòniques més importants d’Àsia. Una visita obligada per tots aquells que viatgeu a Corea del Sud, amb 600 anys d’història. Es tracta del palau Gyeiongbokgung (경복궁), un nom difícil de pronunciar que es podria traduir com a ‘Palau enormement beneït pel cel’.

Vista aèria del palau. ©KCHNews

Va servir com a palau principal de la dinastia Joseon, la darrera saga de governants coreans, d’inspiració confuciana que va durar prop de cinc segles. El primer monarca d’aquesta dinastia havia traslladat la capital del regne a Seül, i per afiançar el poder va manar la construcció d’una nova residència. De tots els palaus que es van erigir durant l’era Joseon, aquest va ser el més gran i més valorat, convertint-se en tot un símbol nacional. El rei hi oferia audiències i la cort hi desenvolupava diverses activitats, tant d’oci com d’investigació en diversos àmbits. Era tal la seva fama, que durant les invasions japoneses de Corea del final del segle XVI, els samurais el van cremar i destruir completament i a consciència. Durant 273 anys, el palau quedaria inhabitable.

Il·lustració esquemàtica del complex.

A mitjan segle XIX, un dels darrers monarques Joseon va emprendre la tasca de restaurar l’històric palau, i després d’una llarga reforma va bastir de nou el complex, amb tres-cents edificis i prop de 6.000 habitacions. Ben aviat es va tornar a convertir en el centre de l’activitat política del país, i de nou va ser considerat un símbol nacional, renascut literalment de les cendres. L’alegria, però, poc havia de durar. A l’inici del segle XX una nova guerra arribava a Seül, de nou de mans japoneses. Els invasors van destruir els edificis més emblemàtics del palau, i l’any 1926 van construir la seu governamental japonesa al bell mig del complex. Sabien bé el que es feien: d’una banda suprimien un símbol nacional, i de l’altra demostraven el seu poder allà on feia més mal.

La Segona Guerra Mundial va canviar els pols de poder al país, i la posterior guerra de Corea acabaria deixant el territori tal i com el coneixem avui. El govern va iniciar les tasques de restauració del palau el 1989, i avui en dia gairebé un 50% de l’estructura original torna a estar al seu lloc.

Avui, a més de tornar a ser un símbol nacional coreà, queda viu també el record vergonyós i poc honorable de l’imperialisme japonès. Sembla que el palau torna a tenir la benedicció del cel.

 

Entrada principal del palau. ©Thinkstock