La frustració dels tibetans

Escrivia el professor Josep Lluís Alay en aquest “Per què passa” del Sàpiens 128 que el del Tibet és un dels conflictes nacionals més llargs de tot Àsia, juntament amb els del Caixmir i Papua Occidental. Els catalans en sabem una mica de conflictes nacionals; de fet, a molts catalans ens és fàcil sentir empatia per altres nacions sense Estat. Ha de ser frustrant tenir una llengua, una cultura i unes tradicions riquíssimes, però tenir per sobre un Estat que no només no les reconeix, sinó que les ofega.

M’explico. Ha de ser frustrant que de petit et recitin contes de Songtsen Gampo, el rei tibetà que va fundar un imperi, però que a l’exterior molt pocs el coneguin. Manipuleu la història! La Xina és una nació unida des de fa 3.000 anys!. Ha de ser frustrant ser conscient que la història de la teva llengua, el tibetà, es remunta al segle VII, però en canvi els rètols de la ciutat més gran del teu país estiguin escrits no només en una altra llengua… en un altre alfabet. No et queixis, si us estem civilitzant! Que el xinès el parlen milions de persones i la teva llengua només et serveix per parlar amb quatre iacs! Ha de ser frustant també que un dels líders religiosos més importants del món, el dalai-lama, no pugui viure a casa seva i s’hagi d’exiliar per defensar una nació lliure i pacífica. És un agitador, el que necessita és un afusellament!

Iac domèstic pasturant al Tibet

Iac domèstic pasturant al Tibet

Però no siguem ingenuus. Les persones potser ens movem per sentiments, però els governs ho fan per interessos. Al Tibet hi ha dos recursos clau per al futur més immediat: aigua i liti. En un món globalitzat i de ferotge competència, la Xina no està disposada a perdre unes matèries primeres tan valuoses; si el preu a pagar és aixafar una nació, ho farà sense contemplacions.

En aquest sentit, una de les prioritats de Mao quan va instaurar la República Popular Xinesa va ser posar sota control aquesta regió muntanyosa. Si ens aturem a pensar-hi, aquesta intervenció no encaixa dins la lògica geopolítica de la guerra freda, que sí que justifica dues altres intervencions clau a mitjan segle XX: la guerra de Corea i la del Vietnam. El Gran Timoner no va perdre ni un segon amb el Tibet, que s’havia declarat independent el 1913. Després d’una dura guerra civil que va exiliar els nacionalistes xinesos del Guomindang a Taiwan, l’Exèrcit Roig va entrar a sang i foc a Lhasa. Però l’acarnissament més dur arribaria deu anys després, amb la Gran Revolució Cultural Proletària, que va portar milers de xinesos a destruir gran part del patrimoni cultural tibetà.

Palau de Potala

El palau de Potala, una de les icones més reconeixibles del Tibet.

Des de fa alguns anys, ens arriben testimonis esfereïdors de monjos que s’immolen per reclamar la llibertat del Tibet. No costa d’imaginar la frustració que deuen arribar a sentir per abandonar-ho tot i calar-se foc. La seva esperança és remoure la consciència de la comunitat internacional i que la seva frustració sigui també la de tots.

I per tal que en quedi constància, només vull afegir que tot això ho escriu un gran admirador de la cultura, la història i la civilització xinesa. Però això no és incompatible amb la defensa d’una nació oprimida. Com tampoc ho és per a un català admirar el Siglo de Oro i defensar la independència.

Comparteix

    Etiquetes: ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús