Arxiu del mes: agost 2014

La Gran Muralla xinesa

divendres, 29/08/2014

És potser una de les construccions més llegendàries del món, i avui segueix generant controvèrsia. El que coneixem com a Gran Muralla de la Xina és una extensió de diferents barreres construïdes en diferents moments de la història que sumen més de 21.000 quilòmetres. El seu tram més conegut (i també el més visitat) és el que queda als afores de Pequín, i que va ser construït al final del segle XVI sota el govern de la dinastia Ming. Aquest tram de la muralla es va fer de maons i disposava de nombroses casetes de guàrdia per facilitar la tasca dels defensors.

Gran Muralla

La Gran Muralla als afores de Pequín

Les primeres muralles xineses, construïdes fa més de 2.500 anys, servien per separar els diversos regnes en què es dividia el país. Amb la unificació de l’emperador Qin (221 aC), es va ordenar la destrucció de totes les muralles internes i l’edificació d’un gran mur que els protegís dels enemics del nord, els Xiongnu, un poble nòmada que sovint feia incursions en territori xinès per saquejar viles. Aquella primera Gran Muralla estava feta de terra apilada, i n’han sobreviscut escassos vestigis. A dia d’avui, un dels pocs indrets on encara es pot resseguir el seu perfil és a la província del corredor del Gansu, al nord-est de la Xina. Aquesta construcció va causar centenars de morts a causa de les dures condicions en què treballaven els obrers.

La Gran Muralla al seu pas per Dunhuang

La Gran Muralla al seu pas per Dunhuang

Al llarg de la història, els principals oponents dels xinesos han vingut del nord. L’amenaça dels pobles nòmades es va mantenir fins al segle XII amb la invasió de Genguis Khan. Llavors la muralla no va servir per contenir els genets mongols, que van establir una dinastia al cor del gegant asiàtic. Segles més tard, la disputa amb els manxús va portar el conflicte fronterer al nord-est del país, però una vegada més el mur no va evitar la invasió.

A dia d’avui, la Gran Muralla resta més com a icona turística que per la funció amb què va ser creada. De tota manera, aquesta construcció ha encés un debat al llarg de les darreres dècades. És cert que la Gran Muralla és l’única construcció feta per l’home que es pot veure des de l’espai? Sense ànims d’entrar en el debat (he de dir que he trobat tota mena de fonts contradictòries, des d’un astronauta que afirma haver-la vist, i després s’ha demostrat que en realitat es  tractava del curs del Riu Groc, fins a astrofísics que afirmen que és impossible veure-la a ull nu), us deixo aquesta fotografia publicada per la NASA, i us copio el peu de foto que apareix a la seva pàgina web: “Despite myths to the contrary, the wall isn’t visible from the moon, and is difficult or impossible to see from Earth orbit without the high-powered lenses used for this” (Tot i els mites que afirmen el contrari, la muralla no és visible des de la lluna, i es difícil o impossible veure-la des de l’òrbita terrestre sense les potents lents utilitzades per fer la fotografia).

Gran muralla vista des de l'espai

La Gran Muralla vista des de l’espai

Mort sobre Hiroshima

dimecres, 6/08/2014

La ciutat d’Hiroshima, a l’est del Japó, és tristament coneguda per haver estat el blanc de la primera bomba atòmica de la història, el 6 d’agost del 1945. En el marc de la Segona Guerra Mundial, el bombarder B-29 de l’aviació nord-americana, conegut com a Enola Gay i amb 12 tripulants a bord, va deixar caure el projectil, que va esclatar a uns 500 metres de la superfície. Equipada amb un nucli d’urani enriquit, la bomba va matar unes 80.000 persones a l’instant (les xifres ballen) i en va contaminar per radiació altres desenes de milers, que en molts casos també acabarien morint. Les conseqüències de la radiació no es van aturar aquí, ja que van causar malformacions en fetus i en molts dels supervivents, que al Japó es coneixen com a hibakusha (literalment, persona bombardejada). És especialment dramàtic el cas de molts nens supervivents, que van desenvolupar leucèmia.

Núvol de fum després de l'explosió nuclear.

Núvol de fum després de l’explosió nuclear.

Visitar la ciutat d’Hiroshima avui, 69 anys després de la tragèdia, segueix sent corprenedor. No només per l’esquelet del Genbaku Dômu (un antic edifici de promoció industrial que es manté tal i com va quedar després de l’explosió i que avui és conegut com a Memorial de la Pau), que és visible des de diversos indrets de la ciutat, sinó per les nombroses mostres de record que es poden veure. Al parc del Memorial destaca l’estàtua d’una nena, la Sadako Sasaki, que va morir deu anys després de l’esclat nuclear, a causa d’una leucèmia provocada per la radiació. Mentre estava hospitalitzada, una companya de classe la va anar a veure i li va fer una grulla d’origami (la pràctica japonesa de doblegar el paper per donar-li formes), recordant una antiga història segons la qual qui fes 1000 grulles de paper podria demanar un desig als déus.

El Genbaku Dômu, avui Memorial de la Pau

El Genbaku Dômu, avui Memorial de la Pau.

La Sadako va dir que seria injust demanar un desig només per ella quan hi havia tants nens que estaven lluitant contra la malaltia i va dir que completaria les 1000 grulles per demanar la curació i la pau per a tots. Amb tots els papers que arreplegava a l’hospital, va completar més de 600 grulles, fins que finalment va morir, l’octubre del 1955, amb 12 anys d’edat. Els seus companys de classe van acabar les grulles, i van fer seu el desig de la Sadako. La història va calar tant en la societat japonesa, que es va erigir una estàtua en honor seu, com a símbol dels nens que van perdre la vida. A dia d’avui, escoles de tot el país viatgen per visitar l’estàtua i hi porten les grulles d’origami, que es recullen en grans vitrines al seu voltant. Després de fer l’ofrena de paper, els grups es posen en una fila ben ordenada i fan una reverència a l’estàtua quan el professor dona la ordre.

Una grulla d'origami

Una grulla d’origami.

 

Fa uns dies sortia als mitjans que l’últim tripulant que quedava viu de l’Enola Gay havia mort als 93 anys. Ni va demanar disculpes ni es va penedir públicament del que va fer. Sempre havia defensat la seva actuació com a part d’una guerra. Potser ens hauríem de plantejar la necessitat que els soldats també estudiïn història.