El castell d’Osaka

Una de les visites més recomanables si aneu al Japó (i us agrada la història) és el castell d’Osaka. No només es tracta d’un exemple impresionant de l’arquitectura nipona, sinó que alberga un museu d’història i un mirador al llarg de les seves vuit plantes. Aquest castell, que va ser reconstruit al segle XVI i restaurat en diverses ocasions al llarg de la història, va protagonitzar alguns dels fets més importants de la unificació del país al tombant dels segles XV i XVI.

El castell d'Osaka

El castell d’Osaka

El seu impulsor va ser Toyotomi Hideyoshi, líder ‘de facto’ del país, però que mai va rebre el títol de shogun per part de l’emperador. Hideyoshi volia fer un castell més poderós que el del seu senyor i predecessor, Oda Nobunaga, en part per mostrar el seu poder, en part per bastir un feu poderós on establir la residència del seu clan. Hideyoshi provenia d’una família de camperols i va ascendir gràcies a una brillant carrera militar. Això va provocar recels entre els membres de famílies i clans que històricament havien estat importants i que havien anat acumulant poder, i va provocar que Hideyoshi constantment hagués de fer-se valdre per salvar aquesta “màcula” en algú de la seva posició.

Toyotomi Hideyoshi

Toyotomi Hideyoshi

Toyotomi Hideyoshi va acabar els seus dies al castell, deixant un hereu de cinc anys que no arribaria a fer-se mai amb el poder. L’any 1600, només dos anys després de la mort del general, Ieyasu Tokugawa es va fer amb el control del país després de vèncer a la batalla de Sekigahara. Tokugawa, membre d’un llinatge noble i d’una estirp antiga, va rebre el títol de shogun i va inaugurar una nova etapa en la història del Japó. L’any 1605 va renunciar al poder en favor del seu fill (tot i que seguia intervenint en política) i es va retirar als afores de la nova capital. Abans de morir, però, encara va haver de fer front a una última amenaça que es gestava al castell d’Osaka. Allà, el jove Hideyori creixia envoltat dels darrers fidels a l’antic senyor, a qui s’havien unit els derrotats a Sekigahara. Entre el desembre de 1614 i el juny del 1615 va esclatar el conflicte. Tokugawa, temerós del que encara representava l’hereu dels Toyotomi, va assetjar el castell d’Osaka en dues campanyes que van acabar amb suïcidis rituals i la crema total del castell. De llavors resta la llegenda que un dels generals de Hideyori va llençar desenes de lingots d’or per un pou, abans d’entregar la fortalesa a l’enemic.

Per assegurar el poder sobre la província d’Osaka, Tokugawa va manar reconstruir el castell, obra que van finançar diversos senyors feudals. Hidetada (el fill d’Ieyasu) li va donar la forma que té actualment: cinc pisos vistos des de l’exterior, vuit d’interiors i un extens fossat. L’any 1665 un raig va impactar a la torre principal i va cremar l’estructura, que seria reconstruida a mitjan segle XX. Després de la Segona Guerra Mundial, que va tornar a causar danys a l’estructura, es va fer una darrera remodelació amb formigó, que és la que es pot visitar avui. Les set primeres plantes expliquen amb tota mena de detall la història del castell, a través d’objectes, audiovisuals i una rica varietat de mapes i gravats.

Osaka des de l'aire

Osaka des de l’aire

A dia d’avui, el més sorprenent és comprovar com conviuen la tradició i la modernitat al país del Sol Naixent.

Comparteix

    Etiquetes: , ,

    Comentaris

    • G.G. Greios

      18/07/2014 - 17:21

      Una nova lliçó d’història.

      Un aspecte curiós de la construcció dels castells japonesos era, a banda de la construcció principal (diguem-ne torre de l’homenatge per a assimilar-ho a les contrapartides europees), l’intrincadíssim sistema de fossats/hori (plens d’aigua o buits) i muralles/dobei configurant un traçat laberíntic, tot definint una llarga ruta sota el foc de les torres/yagura. D’alguna manera, i a nivell molt conceptual, manifesta la diferencia entre el model (no sols de castell, si no psicològic, gairebé vital) ocidental, fonamentat en bloquejar de forma inamovible el flux atacant i el model oriental, fonamentat més aviat en fer circular el flux al seu voltant fins que aquest perd força.

      Sembla ser però, que en realitat la posició del defensor era força complicada i, en general, gairebé tot es solucionava a camp obert, suposant el setge d’un castell la pràctica derrota anticipada dels seus defensors (salvant contadíssimes excepcions). Aquest fet, junt amb l’absència significativa de peces d’artilleria, que a occident va suposar la fi efectiva dels castells, va permetre el desenvolupament i manteniment dels seus homònims japonesos fins a una relativa actualitat.

      Gran article, un cop més.

    • Enric

      22/07/2014 - 14:53

      Excel · lent document Victor, sens dubte un país de contrastos. Edificis dotats de l’enginyeria antisísmica més avançada conviuen amb els temples construïts fa centenars d’anys, i dels sorollosos i lluminosos carrers del centre al silenci més absolut de un tranquil carrer de les afores en poc més d’uns centenars de metres.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús