L’orfe del clan dels Zhao

El cap de setmana passat es va representar la darrera funció de l’obra de teatre l”Orfe del clan dels Zhao‘, una producció de la Perla 29 protagonitzada per Julio Manrique, Pablo Derqui, Borja Espinosa, Marta Marco, Ernest Villegas i Lluís Marco. El Romea va vibrar sota els aplaudiments d’un públic entregat, després d’una actuació emotiva i una posada en escena espectacular. Fins i tot es posa a ploure en un moment donat!

Garses i ideogrames xinesos sobrevolen l'escenari en un moment de l'obra.

Garses i caracters xinesos sobrevolen l'escenari en un moment de l'obra.

La gran revenja de l’orfe del clan dels Zhao (趙氏孤兒大報仇) és un conte xinès del segle XIII escrit pel dramaturg Ji Junxiang. Aleshores, la Xina era governada pels Yuan, una dinastia fundada pel nét de Genguis Khan, Kublai, com a conseqüència de la gran expansió de l’imperi mongol. Van ser temps d’inestabilitat política, nepotisme i corrupció, barrejats amb un cert descontentament popular dels nadius xinesos. Junxiang, conscient d’aquesta situació, escriu una obra ambientada en els antics regnes combatents, al segle III aC, un passat remot i força idealitzat, en el que cada personatge encarna una qualitat moral. No hi ha matisos, els personatges són bons o dolents, justos o injustos, lleials o traïdors.

Julio Manrique encarna a un metge humil.

Julio Manrique encarna a un metge humil i bondadós.

Per als xinesos, la degradació i desintegració d’un sistema polític era la conseqüència de la degradació moral dels seus dirigents. És a dir, els canvis de dinastia i de govern estaven justificats en tant que els polítics no havien fet bé la seva feina. Quan els valors confucians es deixaven de banda, el sistema s’havia de redreçar i “guarir” com un organisme viu. Per això, l’obra mostra a la perfecció com la corrupció d’un ministre fa enfonsar tot un govern, i només la encarnació dels valors més justos en un home humil, permeten redreçar la situació de caos que viu el regne.

Lluís Marco, en l’entrevista del ‘Jo Sàpiens’ d’aquest mes de maig, em deia que és un plaer, veient els temps que corren, poder dir segons quines frases sobre el poder i la política. Una mostra més que el què passava a la Xina fa 8 segles es pot aplicar al nostre present.

Per altra banda, però, el director de l’obra, Oriol Broggi, va dir en la presentació de l’obra als mitjans de comunicació que no havien fet massa recerca sobre la Xina del segle XIII, i que la seva voluntat era explicar una història emotiva, tal com es pot fer amb un Shakespeare sense saber res de l’Anglaterra elisabetiana. Això es demostra quan en un moment donat de l’obra es projecta la gran ona de Kanagawa sobre l’escenari. Calia agafar una de les imatges més icòniques de la cultura japonesa i projectar-la en una obra que no hi tenia res a veure? Que no ens ha deixat prou imatges representatives la cultura xinesa? L’orientalisme està basat en els prejudicis i els tòpics més bàsics. Com ens quedariem si damunt de l’escenari d’una representació de l’auca del senyor Esteve, de cop i volta hi projectessin una ballarina de sevillanes i un torero? La justificació del director sempre podria ser la mateixa ‘Només volia transmetre una història emotiva’. És clar que si la representació es fes a l’altra punta del món, potser no quedaria massa clara la diferència entre Catalunya i Espanya. Una mica com el que molts, aquí, encara pensen sobre la Xina i el Japó.

Amb tot, però, i des de la meva humil opinió, això no desmereix la gran feina dels actors i del mateix director adaptant una obra que ens obre una finestra al passat de l’Àsia Oriental. Tant de bo hi hagués més iniciatives com aquesta, i poguessin estar més temps en cartell!

Comparteix

    Etiquetes:

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús