Bombes sobre Tòquio

Aquest 2014 es commemora el centenari de l’inici de la Primera Guerra Mundial, una efemèride que ens ha de servir per recordar els grans conflictes del segle XX (a la redacció de SÀPIENS fa mesos que hi treballem i ben aviat en veureu el resultat). La reflexió que faig a continuació és universal, com la condició humana, tot i que se centra en una anècdota de Tòquio.

Una de les coses que més em van sorprendre quan estudiava història contemporània va ser la quantitat de morts que van generar les dues guerres mundials. La paraula ‘mundial’ ja dóna una idea de l’escala que van pendre les dues guerres, però no deixa de ser esfereïdor amb quina facilitat es pot propagar el caos en una dimensió tan gran i acabar amb desenes de milers de vides humanes en tan pocs segons. Si evoquem una imatge que resumeixi el que escric, potser algú pensarà en les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki, l’últim compàs fúnebre de la Segona Guerra Mundial que va precipitar la rendició de Japó.

Nagasaki després de la bomba

Nagasaki després de la bomba

Si bé va ser un episodi únic, no va ser el més mortífer que va patir Japó durant el conflicte. Aquell mateix 1945, però tres mesos abans, la capital del país va veure com en menys de 24 hores morien més de 100.000 persones sota les flames del napalm.

Durant la primera meitat del segle XX, Tòquio era una ciutat molt diferent a com és actualment. La pràctica totalitat dels seus edificis estaven fets de fusta, bambú i paper, i s’apilaven els uns sobre els altres en carrers estrets. Si avui la visiteu, encara trobareu algun d’aquests edificis, sobretot al barri de Yanaka.

Casa de fusta al barri de Yanaka, a Tòquio

Casa de fusta al barri de Yanaka, a Tòquio

Eren cases antigues, de l’època Edo, que amb prou feines havien canviat en un o dos segles. Això ho sabien molt bé els comandants nord-americans que al final del 1944 van començar a bombardejar objectius militars japonesos. En un inici, però, els enginyers no havien calculat els efectes de l’aire al llençar bombes des d’una gran altura, i només un 10% dels explosius van encertar els objectius. Davant d’aquest fracàs tècnic, l’alt comandament d’EEUU va substituir al responsable dels bombardejos i va nomenar per aquest càrrec al general Curtis LeMay. Sobre l’esquena infame d’aquest ésser pesen milers de morts, ja que va ser idea seva que els bombarders descarreguessin a tocar de terra 1.700 quilos de napalm sobre la capital japonesa. Les flames van engolir les casetes de fusta, bambú i paper que alhora alimentaven amb nou combustible l’incendi. Aquella nit del 9 al 10 de març va quedar destruïda una quarta part de la ciutat i van morir més civils dels que mesos més tard caurien com a conseqüència de les dues bombes atòmiques. Al final de la guerra, més de la meitat de Tòquio estava en runes.

Curtis LeMay va fer carrera com a oficial de les Forces Aèries, va ser àmpliament condecorat i fins i tot va formar part d’una candidatura per les eleccions presidencials del 1968. Va morir d’un atac de cor, l’any 1990, a Califòrnia. No cal dir res més, si el seu bàndol no hagués guanyat la guerra, potser la història hagués estat una altra.

Comparteix

    Etiquetes:

    Comentaris

    • G.G. Greios

      03/04/2014 - 16:33

      Potser un dels exemples més històricament salvatges de la barbarie de la guerra.

      Seguint amb les animalades, sembla lògic que faci referència a un dels altres exemples més tristament famosos: el bombardejos de Dresde entre el 13 i el 15 de febrer de l’any 1945. Tot i que el volum de morts civils no va arribar a la quarta part del de la tragèdia de Tòquio, la tècnica expresament emprada pels aliats per tal de generar una “tempesta de foc” (combinant bombes incendiàries i explosives, més de dues tones i mitja de mort manufacturada) va trigar només 20 minuts en reduir a cendres tres quartes parts del casc antic de Dresde, d’altra banda un objectiu miltarment absurd.

      Plantejar-se la pregunta de quin bombardeig és un mitjà raonable i quin és un exercici de càstig desmesurat seria legitimar allò que mai s’hauria de legitimar, i aixó em porta a reflexionar sobre la frontera, sovint inexistent, entre la maniobra i el crim de guerra.

    • Josep Farradellas Medá

      05/04/2014 - 09:42

      LeMay tendria que haver estat al judici de Nuremberg. També es va fer molt mal en nom de la llibertat. Un dia tendries que recorda el terratrémol de Tokio-Yokohama del 1923, i que, per a mi, va sentar les bases del posterior militarisme japones.

    • Carolina

      06/04/2014 - 20:56

      Fa tremolar només de pensar-hi en aquest acarnissament bèl·lic per part del govern d’Estats Units vers la població civil de Tòquio. Bé, i de Japó en general.
      D’altra banda, trobo una molt bona iniciativa per part vostra recordar els grans conflictes del s.XX. Que serveixin com a exemple a la humanitat perquè podem entendre l’origen de moltes qüestions culturals, polítiques, entre d’altres, que succeeixen avui dia.
      Molt bona feina, com sempre.

    • Enric

      08/04/2014 - 09:13

      totes les nacions (unes més que altres) je je, han comès abusos i atrocitats i han utilitzat les víctimes ja sigui per promoure simpaties, odis o fins i tot sentiments d’orgull. Interessant article, encara que seía bó , tot coincidint amb questa data , recordar les brutalitat dels japonesos amb Corea o la Xina per posar un exemple.
      Gràcies

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús