Arxiu del dijous, 3/04/2014

Bombes sobre Tòquio

dijous, 3/04/2014

Aquest 2014 es commemora el centenari de l’inici de la Primera Guerra Mundial, una efemèride que ens ha de servir per recordar els grans conflictes del segle XX (a la redacció de SÀPIENS fa mesos que hi treballem i ben aviat en veureu el resultat). La reflexió que faig a continuació és universal, com la condició humana, tot i que se centra en una anècdota de Tòquio.

Una de les coses que més em van sorprendre quan estudiava història contemporània va ser la quantitat de morts que van generar les dues guerres mundials. La paraula ‘mundial’ ja dóna una idea de l’escala que van pendre les dues guerres, però no deixa de ser esfereïdor amb quina facilitat es pot propagar el caos en una dimensió tan gran i acabar amb desenes de milers de vides humanes en tan pocs segons. Si evoquem una imatge que resumeixi el que escric, potser algú pensarà en les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki, l’últim compàs fúnebre de la Segona Guerra Mundial que va precipitar la rendició de Japó.

Nagasaki després de la bomba

Nagasaki després de la bomba

Si bé va ser un episodi únic, no va ser el més mortífer que va patir Japó durant el conflicte. Aquell mateix 1945, però tres mesos abans, la capital del país va veure com en menys de 24 hores morien més de 100.000 persones sota les flames del napalm.

Durant la primera meitat del segle XX, Tòquio era una ciutat molt diferent a com és actualment. La pràctica totalitat dels seus edificis estaven fets de fusta, bambú i paper, i s’apilaven els uns sobre els altres en carrers estrets. Si avui la visiteu, encara trobareu algun d’aquests edificis, sobretot al barri de Yanaka.

Casa de fusta al barri de Yanaka, a Tòquio

Casa de fusta al barri de Yanaka, a Tòquio

Eren cases antigues, de l’època Edo, que amb prou feines havien canviat en un o dos segles. Això ho sabien molt bé els comandants nord-americans que al final del 1944 van començar a bombardejar objectius militars japonesos. En un inici, però, els enginyers no havien calculat els efectes de l’aire al llençar bombes des d’una gran altura, i només un 10% dels explosius van encertar els objectius. Davant d’aquest fracàs tècnic, l’alt comandament d’EEUU va substituir al responsable dels bombardejos i va nomenar per aquest càrrec al general Curtis LeMay. Sobre l’esquena infame d’aquest ésser pesen milers de morts, ja que va ser idea seva que els bombarders descarreguessin a tocar de terra 1.700 quilos de napalm sobre la capital japonesa. Les flames van engolir les casetes de fusta, bambú i paper que alhora alimentaven amb nou combustible l’incendi. Aquella nit del 9 al 10 de març va quedar destruïda una quarta part de la ciutat i van morir més civils dels que mesos més tard caurien com a conseqüència de les dues bombes atòmiques. Al final de la guerra, més de la meitat de Tòquio estava en runes.

Curtis LeMay va fer carrera com a oficial de les Forces Aèries, va ser àmpliament condecorat i fins i tot va formar part d’una candidatura per les eleccions presidencials del 1968. Va morir d’un atac de cor, l’any 1990, a Califòrnia. No cal dir res més, si el seu bàndol no hagués guanyat la guerra, potser la història hagués estat una altra.