Arxiu del mes: abril 2014

Addiccions asiàtiques

dilluns, 21/04/2014

Últimament han aparegut força notícies als mitjans sobre l’addicció d’adolescents als videojocs. Els casos més pertorbadors ens arriben des de Corea, com el d’un pare coreà que va asfixiar al seu fill per baixar a jugar al cibercafè, una tragèdia que es va repetir a Seül el 2012 quan una mare va deixar morir de gana un infant per seguir jugant en xarxa. Són casos aïllats, però denoten una tendència que amb els anys s’ha incrementat, l’afició desmesurada als videojocs on line (el que es coneix com a MMORPG, l’acrònim anglès de ‘jocs multijugador massius de rol’).

Campionat regional de League of Legends

Campionat regional de League of Legends

D’addiccions en coneixem de molts tipus (a l’alcohol, al tabac, a les drogues, etc.) i no són pàtria d’un país o d’una zona en concret. La globalització d’Internet i l’èxit massiu dels videojocs (el que d’aquí uns anys serà la prehistòria de la realitat virtual) fan que apareguin nous tipus d’addiccions, com les que es relacionen amb les noves tecnologies. Potser per això les empreses més importants del sector han volgut fer una campanya de rentat d’imatge. Aquest és el cas de Riot Games, el cervell empresarial que s’amaga darrera del MMORPG més jugat del món, League of Legends, que ha afiançat el terme ‘Esport electrònic’ per parlar de competicions on line. Sigui com sigui, els campions mundials d’aquest joc són xinesos i coreans. També són d’aquests països els millors jugadors de WoW (World of Warcraft), un dels altres jocs massius més jugats del món. En general, no defraudaré a ningú si afirmo que els millors jugadors on-line del món, són asiàtics.

Els xinesos són uns grans afeccionats als jocs d’atzar, màquines recreatives o timbes multitudinàries al mahjong (aquest blog ho atribuiex a l’ancestral superstició d’aquest poble), i prou coneguda és l’obsessió de japonesos i coreans per excel·lir en qualsevol empresa. D’aquestes obsessions, han nascut fenòmens com els hikikomori, un terme japonès que designa aquells joves que es tanquen a les seves habitacions i no en surten mai després d’haver fracassat en els estudis. Els pares ho consenten per por al ‘què diran’ i perpetuen una situació totalment inversemblant. Les noves tecnologies fan possible que es pugui viure pràcticament sense sortir de l’habitació, però el cas dels hikikomori es troba molt agreujat per quadres de depressió severa.

A Corea, d’altra banda, s’ha posat molt de moda una tendència sorprenent. Vinculat amb el fenomen dels youtubers (persones que pugen vídeos amb les seves intervencions al servidor YouTube), ha aparegut una noia que es grava mentre menja. Respon comentaris dels seus seguidors i menja, això sí, diferents plats preparats per ella. Es fa dir ‘La Diva’ i cobra uns 6.000 euros al mes gràcies a la publicitat del seu canal (aquí podeu veure un dels vídeos).

Park-Seo Yeon, la Diva

Park-Seo Yeon, la Diva

Amb tot, però, cal recordar que la tecnologia va arrelar amb força a l’est d’Àsia, concretament a Japó. Avui, per exemple, fa 25 anys del llançament de la consola portàtil Game Boy de Nintendo, una empresa amb més d’un segle d’història. Com a amant dels videojocs i de la tecnologia em preocupen els casos d’addiccions, però com bé diu un amic: tot pot ser un verí, la diferència només rau en la dosi.

Bombes sobre Tòquio

dijous, 3/04/2014

Aquest 2014 es commemora el centenari de l’inici de la Primera Guerra Mundial, una efemèride que ens ha de servir per recordar els grans conflictes del segle XX (a la redacció de SÀPIENS fa mesos que hi treballem i ben aviat en veureu el resultat). La reflexió que faig a continuació és universal, com la condició humana, tot i que se centra en una anècdota de Tòquio.

Una de les coses que més em van sorprendre quan estudiava història contemporània va ser la quantitat de morts que van generar les dues guerres mundials. La paraula ‘mundial’ ja dóna una idea de l’escala que van pendre les dues guerres, però no deixa de ser esfereïdor amb quina facilitat es pot propagar el caos en una dimensió tan gran i acabar amb desenes de milers de vides humanes en tan pocs segons. Si evoquem una imatge que resumeixi el que escric, potser algú pensarà en les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki, l’últim compàs fúnebre de la Segona Guerra Mundial que va precipitar la rendició de Japó.

Nagasaki després de la bomba

Nagasaki després de la bomba

Si bé va ser un episodi únic, no va ser el més mortífer que va patir Japó durant el conflicte. Aquell mateix 1945, però tres mesos abans, la capital del país va veure com en menys de 24 hores morien més de 100.000 persones sota les flames del napalm.

Durant la primera meitat del segle XX, Tòquio era una ciutat molt diferent a com és actualment. La pràctica totalitat dels seus edificis estaven fets de fusta, bambú i paper, i s’apilaven els uns sobre els altres en carrers estrets. Si avui la visiteu, encara trobareu algun d’aquests edificis, sobretot al barri de Yanaka.

Casa de fusta al barri de Yanaka, a Tòquio

Casa de fusta al barri de Yanaka, a Tòquio

Eren cases antigues, de l’època Edo, que amb prou feines havien canviat en un o dos segles. Això ho sabien molt bé els comandants nord-americans que al final del 1944 van començar a bombardejar objectius militars japonesos. En un inici, però, els enginyers no havien calculat els efectes de l’aire al llençar bombes des d’una gran altura, i només un 10% dels explosius van encertar els objectius. Davant d’aquest fracàs tècnic, l’alt comandament d’EEUU va substituir al responsable dels bombardejos i va nomenar per aquest càrrec al general Curtis LeMay. Sobre l’esquena infame d’aquest ésser pesen milers de morts, ja que va ser idea seva que els bombarders descarreguessin a tocar de terra 1.700 quilos de napalm sobre la capital japonesa. Les flames van engolir les casetes de fusta, bambú i paper que alhora alimentaven amb nou combustible l’incendi. Aquella nit del 9 al 10 de març va quedar destruïda una quarta part de la ciutat i van morir més civils dels que mesos més tard caurien com a conseqüència de les dues bombes atòmiques. Al final de la guerra, més de la meitat de Tòquio estava en runes.

Curtis LeMay va fer carrera com a oficial de les Forces Aèries, va ser àmpliament condecorat i fins i tot va formar part d’una candidatura per les eleccions presidencials del 1968. Va morir d’un atac de cor, l’any 1990, a Califòrnia. No cal dir res més, si el seu bàndol no hagués guanyat la guerra, potser la història hagués estat una altra.