Arxiu del mes: març 2014

L’imperi mongol

diumenge, 23/03/2014

Fa uns dies la Carla Galisteo escrivia una notícia sobre un estudi de la universitat de Colúmbia, a Nova York, que relacionava les conseqüències d’un sobtat canvi meteorològic amb la gran expansió de l’imperi mongol al segle XIII. Segons aquest estudi, una onada de clima temperat hauria actuat sobre les gèlides estepes provocant el creixement de la vegetació, principal aliment dels cavalls dels mongols. A més, una onada de pluges després d’anys de sequera, hauria coincidit amb aquest període.

Estepa mongola

Estepa mongola

Aquest canvi climàtic, però, no li treu mèrit a un dels líders militars més destacats que ha vist la història: Genguis Khan. Nascut com a Temüjin, el guerrer mongol va unificar els clans nòmades de l’estepa sota la seva autoritat i va bastir l’imperi contigu més extens que s’ha vist mai. Els guerrers manghud (‘mangudai’ en mongol) van arribar a controlar el territori que separava la península de Corea fins les ribes del Danubi, a Europa. I de nord a  sud, des de Sibèria fins les costes del mar d’Àrabia, a l’actual Iran i Pakistan. En aquest mapa interactiu podreu veure l’evolució de les conquestes.

Tot i que ho van intentar, els mongols no van poder conquerir ni Japó ni la India. En el cas japonès, dues poderoses i oportunes tempestes a alta mar van enfonsar els vaixells en els què viatjava l’exèrcit mongol invasor. En el cas de la India, els manghud van aconseguir saquejar Dheli en una ocasió, ja al segle XIV, però la força dels sultans no va permetre mai que s’establissin al seu territori, més enllà del Caixmir i el Punjab. A la Xina, els mongols van fundar la dinastia Yuan, que duraria fins al segle XIV.

Amb tot, cada cop que un Khan moria, els generals de l’avantguarda retornaven a la ciutat de Karakorum, al centre del país, per assistir a un Kuriltai (o Kurultai, segons la font), una assamblea per escollir un nou líder. Això donava temps als seus enemics per a defensar-se davant futures escomeses.

Ulan Bator

Parlament i seu del Govern, a Ulan Bator

La ciutat que actualment coneixem com la capital del país, Ulan Bator, no es fundaria fins al segle XVII. El gran imperi medieval s’havia disgregat a causa de les disputes internes entre els successors de Genguis Khan. A dia d’avui, la capital de Mongòlia està habitada per poc més d’un milió de persones i troba en la figura del gran Khan el seu referent nacional. Us en adonareu si hi arribeu en avió, ja que l’aeroport porta el seu nom. Moltes escultures el recorden damunt del cavall, rebent impertèrrit la pluja que fa prop de mil anys li va donar un cop de mà.

Per qui tingui una mica més de curiositat sobre l’actual Mongòlia, així sona el seu himne.


Corea del Nord a les fosques

dijous, 6/03/2014

Corea del Nord és un indret fascinant, gairebé llegendari. Sovint ens arriben notícies increibles d’aquest país, com la recent execució de l’oncle del gran líder Kim Jong-un a càrrec d’un centenar de gossos famèlics. El bon periodisme, però, sempre ens ofereix més d’una perspectiva. L’agència de notícies Reuters va destapar que aquesta informació era molt provablement una broma d’un humorista xinès, tot i que bona part de la premsa internacional havia picat l’ham i publicat la informació com si fos certa. Per què, no ens enganyem, ja estem acostumats a què tot el que arriba de Corea del Nord sigui estrafolari.

Aquesta és una història que es remunta a la fi de la Segona Guerra Mundial. La península de Corea, que des del 1910 estava governada pels japonesos, va quedar en mans dels aliats que la van dividir en dues parts. La solució no va funcionar, ja que l’any 1950 va esclatar una guerra per la sobirania de tot el territori. Va ser un dels primers conflictes de la Guerra Freda, i també un dels més tensos. El desenllaç va deixar les fronteres igual que a l’inici, però va accentuar les diferències entre els dos territoris: el nord comunista, sota influència de la Xina i la URSS, el sud capitalista, sota influència dels Estats Units. Tal com explica Víctor Gavín, técnicament aquesta guerra no s’ha acabat mai per què encara no s’ha signat la pau. Només es va pactar un armistici que va posar fi a l’atac armat. La disputa encara està latent.

Corea, a les fosques

Corea del Nord a les fosques

És complicat trobar informació veraç de Corea del Nord. Per això és curiós consultar fonts difícils de manipular. Podem agafar d’exemple aquesta imatge captada des de l’espai, on veiem l’Àsia Oriental il·luminada de nit. La zona corresponent al nord de la península de Corea sorprén per la seva foscor, a excepció del punt de llum sobre la ciutat de Pyongyang. Tot i que segurament Corea del Nord no destaca per la seva agitada vida nocturna, sí que és significatiu veure com el país, cada nit, s’apaga literalment.

Però seria precipitat i massa fàcil associar la carència energètica amb pobresa. En aquest sentit em va sorprendre saber que als afores de Pyongyang hi ha l’estadi de futbol més gran del món, amb capacitat per a 150.000 persones. El disseny, vist des de l’aire, recorda a un nenúfar sobre l’aigua.

Estadi Primer de Maig, Pyongyang

Estadi Primer de Maig, Pyongyang

Sigui com sigui, segueix sent molt més útil disposar de corrent elèctric que poder asseure’s còmodament a gaudir d’un partit de futbol. Amb tot, no massa lluny de casa nostra també s’han construit aeroports, vies de tren i carreteres que no es fan servir. El malbaratament de recursos és universal.

També rescato l’Afers Exteriors que va portar Miquel Calçada a Corea del Nord. Per acabar amb la foscor informativa dels mitjans de comunicació.