El primer emperador de la Xina

El primer emperador de Xina

Qin Shihuangdi

Qin Shihuangdi (259 aC – 210 aC), hereu del regne de Qin, va ser el primer unificador de la Xina, després de sotmetre a mata-degolla la resta de regnes combatents. Va pendre el títol d’emperador, que en xinès es coneixia com a ‘Fill del cel’, ja que administrava ‘Tot allò que hi ha sota el cel” des del “País del centre” (中国 Zhōngguo), que és com els xinesos segueixen anomenant el seu país. Va unificar el sistema de pesos i mesures i va teixir una xarxa burocràtica i administrativa que posava en funcionament els engranatges de l’Estat, amb capital a Xi’an. Sabem que era un home supersticiós, una tendència molt habitual en els líders xinesos, fins a tal punt que va manar als seus metges cercar remeis on fos per véncer la mort.

L’emperador temia fins a tal punt la mort que es va fer construir una de les tombes més grans del món (comparable a les piràmides de Keops i Kefren), quan veia que ja no se’n podria escapar. Era un costum ancestral, fa més de 2000 anys, que els governants xinesos es fessin enterrar amb tot un exèrcit de servents… vius. Qin no només ho va fer, sinò que hi va afegir un exèrcit de 6.000 soldats de terracota. En vam conèixer una mostra, quan van fer d’embaixadors del poble xinès al Fòrum de les cultures de Barcelona. El primer historiador xinès, Sima Qian, explica que l’emperador Qin es va fer enterrar en una tomba sumptuosa, envoltat d’un gran exèrcit i de trampes mortals. De fet, el govern xinès no ha acabat d’excavar la tomba per por a trobar-se amb aquestes trampes; només a tall d’exemple, fa poc més d’un any es va descobrir que el recinte més proper a les restes de l’emperador està envoltat per un riu de mercuri, que encara és molt tòxic. El govern xinès, però, no és l’únic interessat en explorar la tomba. Un grup de caçarecompenses ja va intentar accedir al recinte, però van ser descoberts quan ja tenien un gran túnel subterrani construit.

Un altre misteri que queda per resoldre és com van aconseguir els xinesos d’època Qin fer tantes figures de ceràmica sense tenir una tradició cultural vinculada a aquest material. Hi ha informacions que asseguren que la tècnica va arribar de la Grècia d’Alexandre Magne, un fet possible gràcies a la comunicació constant que permetia la ruta de la seda. No obstant això, l’única font de que disposem són les Memòries històriques de Sima Qian, i misteriosament no fan cap referència al rebombori que deuria provocar la construcció d’una tomba tan gran. De ben segur que els tallers de ceràmica deurien tenir molta feina durant molt de temps, i que el transport de figures de mida humana haurien cridat molt l’atenció. Potser aquests registres es van esborrar durant el govern dels Han, que van tractar d’eliminar el llegat del seu imperi predecessor. Sigui com sigui, no van poder eliminar el testimoni físic de tot plegat: la tomba en sí (tot i que ho van intentar, enderrocant una part del complex).

De ben segur que en els propers anys sentirem a parlar de la tomba si els arqueòlegs xinesos aconsegueixen accedir-hi. A saber els tresors que s’amaguen al seu interior… tota una aventura al més pur estil Indiana Jones.

Tomba de l'emperador Qin, a Xi'an

Tomba de l'emperador Qin, © Mario Savoia, iStock

Comparteix

    Etiquetes:

    Comentaris

    • G.G.Greios

      27/01/2014 - 13:11

      Un personatge impressionant si tenim en compte tota la controvèrsia que va haver de superar amb la seva presumpta il·legitimitat. Ara fa poc, he començat a llegir “Kingdom”, de Yasuhisa Hara, un manga que novelitza (òbviament amb llicència poètica), la vida d’aquest sobirà i les guerres d’unificació del regne de Qin. lectura interessant pels interessats.
      Tot i així, sovint ens quedem impressionats pel fast de la seva tomba i oblidem l’imponent (i encara vigent) sistema d’irrigació de Dujiangyan, contruït per l’enginyer Li Bin durant el segle III a.C., no en va reconegut com a Patrimoni de la Humanitat. Tant l’illa artificial que constitueux el dic, feta amb gavions al centre del riu Min, com la desviació de l’aigua a les planes de Chengdu a través d’un canal que es va haver de fer escalfant i refredant la pedra en ràpida successió per poder-la trencar (no s’havia inventat la pòlvora, encara), ens donen una idea aproximada del poder de l’enginy (i de la mà d’obra explotada) de que disposaven.
      Bon article, un cop més.

    • vfarradellas

      27/01/2014 - 15:53

      Gràcies Greios. Trobo fascinants les tècniques que feien servir, com aquesta que comentes del canal artificial. En aquest sentit em va sorprendre saber que per traslladar les grans pedres quan es construia la ciutat prohibida, els enginyers van crear petits canals d’aigua que amb l’efecte del fred es congelaven, eliminant la fricció i permetent un transport més eficient dels blocs.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús