Arxiu del mes: gener 2014

El primer emperador de la Xina

dimarts, 21/01/2014
El primer emperador de Xina

Qin Shihuangdi

Qin Shihuangdi (259 aC – 210 aC), hereu del regne de Qin, va ser el primer unificador de la Xina, després de sotmetre a mata-degolla la resta de regnes combatents. Va pendre el títol d’emperador, que en xinès es coneixia com a ‘Fill del cel’, ja que administrava ‘Tot allò que hi ha sota el cel” des del “País del centre” (中国 Zhōngguo), que és com els xinesos segueixen anomenant el seu país. Va unificar el sistema de pesos i mesures i va teixir una xarxa burocràtica i administrativa que posava en funcionament els engranatges de l’Estat, amb capital a Xi’an. Sabem que era un home supersticiós, una tendència molt habitual en els líders xinesos, fins a tal punt que va manar als seus metges cercar remeis on fos per véncer la mort.

L’emperador temia fins a tal punt la mort que es va fer construir una de les tombes més grans del món (comparable a les piràmides de Keops i Kefren), quan veia que ja no se’n podria escapar. Era un costum ancestral, fa més de 2000 anys, que els governants xinesos es fessin enterrar amb tot un exèrcit de servents… vius. Qin no només ho va fer, sinò que hi va afegir un exèrcit de 6.000 soldats de terracota. En vam conèixer una mostra, quan van fer d’embaixadors del poble xinès al Fòrum de les cultures de Barcelona. El primer historiador xinès, Sima Qian, explica que l’emperador Qin es va fer enterrar en una tomba sumptuosa, envoltat d’un gran exèrcit i de trampes mortals. De fet, el govern xinès no ha acabat d’excavar la tomba per por a trobar-se amb aquestes trampes; només a tall d’exemple, fa poc més d’un any es va descobrir que el recinte més proper a les restes de l’emperador està envoltat per un riu de mercuri, que encara és molt tòxic. El govern xinès, però, no és l’únic interessat en explorar la tomba. Un grup de caçarecompenses ja va intentar accedir al recinte, però van ser descoberts quan ja tenien un gran túnel subterrani construit.

Un altre misteri que queda per resoldre és com van aconseguir els xinesos d’època Qin fer tantes figures de ceràmica sense tenir una tradició cultural vinculada a aquest material. Hi ha informacions que asseguren que la tècnica va arribar de la Grècia d’Alexandre Magne, un fet possible gràcies a la comunicació constant que permetia la ruta de la seda. No obstant això, l’única font de que disposem són les Memòries històriques de Sima Qian, i misteriosament no fan cap referència al rebombori que deuria provocar la construcció d’una tomba tan gran. De ben segur que els tallers de ceràmica deurien tenir molta feina durant molt de temps, i que el transport de figures de mida humana haurien cridat molt l’atenció. Potser aquests registres es van esborrar durant el govern dels Han, que van tractar d’eliminar el llegat del seu imperi predecessor. Sigui com sigui, no van poder eliminar el testimoni físic de tot plegat: la tomba en sí (tot i que ho van intentar, enderrocant una part del complex).

De ben segur que en els propers anys sentirem a parlar de la tomba si els arqueòlegs xinesos aconsegueixen accedir-hi. A saber els tresors que s’amaguen al seu interior… tota una aventura al més pur estil Indiana Jones.

Tomba de l'emperador Qin, a Xi'an

Tomba de l'emperador Qin, © Mario Savoia, iStock

El Mikado: òpera anglesa a la japonesa

dilluns, 13/01/2014

Pòster d''El M'ikadoEl març de 1885 s’estrenava al teatre Savoy de Londres un espectacle còmic, a mig camí del musical i l’òpera, que va tenir un èxit espectacular. Portava per títol ‘El Mikado’, però també es coneixia com a ‘El poble de Titipu’, en referència a l’indret imaginari on se succeïa l’acció. Els dramaturgs Arthur Sullivan i William Gilbert s’havien inspirat en els relats que els arribaven del llunyà Japó, i es van valdre d’aquesta estètica per ambientar l’obra, i de pas fer una crítica mordaç de la societat britànica del seu temps.

Segons l’argument de l’obra, el Mikado, que no hem de confondre amb un joc ancestral o uns deliciosos bastonets de xocolata, era el gran governant de Titipu (antigament, Mikado també era com es denominava l’emperador del Japó). D’una rectitud moral indiscutible, el mandatari prohibeix tota mena de mostres d’afecte entre parelles que no estan casades. L’home escollit per jutjar els casos, però, és un sastre que havia estat condemnat per flirtejar en públic, de tal manera que mai pot fer complir la llei, perquè en aquest cas ell seria el primer en morir. Al llarg de l’obra es van succeint malentesos i situacions còmiques que van fer les delícies de la societat londinenca, fins a tal punt que l’espectacle es va representar fins a 672 vegades seguides.

Amb tot, els espectadors que fa 128 anys sortien meravellats de veure l’ambientació de l’espectacle, segurament no havien sentit mai a parlar del sushi, del judo (que tot just tres anys abans acabava d’inventar Jigoro Kano) o de Nintendo (empresa de jocs que naixeria quatre anys més tard). És a dir, segurament no sabrien ni situar Japó en un mapa. La seva noció era més amplia, i englobaven aquell món exòtic i fascinant sota l’etiqueta d’Orient.

El MikadoTota una col·lecció d’estereotips sobre ‘Orient’ que el professor Edward Said va denunciar en una obra imprescindible, ‘Orientalisme’. Tot i que ell escrivia amb la mirada posada en el món àrab, concretament a Palestina, la seva teoria també serveix per desmuntar els tòpics i prejudicis que engloba el mot ‘Orient’, més cap a l’orient. La Xina, Corea, Japó, Filipines o Cambodja, per citar-ne només cinc, tenen històries i cultures mil·lenàries, riques i diverses, que no es poden englobar sota un concepte geogràfic. El seu passat ha estat relacionat, òbviament, com també ho ha estat el de dos pobles tant rics com Grècia i Catalunya, al llarg de més de 2000 anys d’història. Said va trencar la primera llança contra l’eurocentrisme, que oposava clarament dues maneres de viure la cultura, la occidental i la oriental.

Avui, per sort, la comunicació flueix rapidíssima en un món globalitzat, i la tesi del professor Said ja no és revolucionaria. Serveixi, però, com a punt de partida per animar-nos a descobrir un món que batega a l’altre extrem del nostre planeta. Un món ric en matisos i que ens pot ensenyar molt més del que ens imaginem sobre nosaltres mateixos.