Sukhotai, l’origen de Tailàndia

dijous, 20/10/2016 (vfarradellas)

Al segle XIII, quan a Catalunya Pere el Gran començava a senyorejar la Mediterrània, a l’altra punta del planeta floria una societat que seria l’embrió de l’actual Tailàndia. Sukhotai, que es podria traduir com a “felicitat creixent”, es va erigir com a regne que disputava l’autoritat dels khmers de Cambodja i que dominaven bona part del sud-est asiàtic. Segles enrere ja hi havia hagut assentaments amb activitat molt intensa (s’han trobat divises romanes que daten del segle II aC), sorgits a redós del riu Mun, però es coneix molt poc la història del país abans del segle XIII. Sabem que hi va haver força influència provinent de l’Índia i el budisme, i que a partir del segle VII va florir la civilització Dvaravati, dominada per l’ètnia Mon d’origen xinès. El primer regne Thai, doncs, seria el dels Sukhotai.

Mapa de Tailàndia

Mapa de Tailàndia

Els habitants d’aquesta pròspera ciutat van treure profit de les invasions dels mongols, que des de l’inici del segle XIII van arrasar tot Àsia. La debilitat dels nuclis tradicionals de poder va afavorir l’auge de Sukhotai, que es veia prou forta per no haver de declarar-se vassall de ningú. els Avui considerada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, la ciutat històrica de Sukhotai acull alguns dels temples més impressionants del país, com el Wat Mahathat (1292 – 1347), que guarda una imatge gegant de Buda i conserva un gran nombre d’estupes, o el Wat Sa Si, que sembla una campana, envoltada per aigua i accessible per un pont de fusta..

Temple de Wat Si Chum, Sukhothai

Temple de Wat Si Chum, Sukhothai

La “felicitat creixent”, però, va durar poc. Ayutthaya, un altre centre urbà, va prendre el relleucom a potència dominant, que poc a poc s’aniria expandint fins a formar Siam, nom amb el que es va conèixer Tailàndia fins a la segona dècada del segle XX.

 

temple Phra si sanphet, Ayutthaya

Temple de Phra Si Sanphet, Ayutthaya

Troben una mòmia a Mongòlia que revoluciona internet

dimarts, 19/04/2016 (vfarradellas)

Creieu que viatjar en el temps és possible? Molts usuaris de xarxes socials han començat a especular amb aquesta possibilitat després de la descoberta d’una mòmia de fa 1.500 anys a Mongòlia. Els arqueòlegs han trobat aquestes restes al Massís de l’Altai, gairebé a 3.000 metres per sobre del nivell del mar. El que en un principi era una troballa d’interès científic s’ha convertit en un fenomen a Internet amb centenars d’interaccions. La polèmica ha esclatat a causa del calçat, que s’ha conservat en molt bones condicions gràcies a una capa de gel. La semblança de les sabates de la mòmia amb el disseny de les sabatilles esportives de la marca Adidas ha cridat molt l’atenció de lectors d’arreu del món.

 

Calçat de la mòmia de fa 1500 anys.

Calçat de la mòmia descoberta a Mongòlia. ©RealThingTV / Youtube

Un dels models de les sabatilles Adidas

Un dels models de les sabatilles Adidas

 

A més del cos, els arqueòlegs han recuperat del gel nombrosos objectes, entre ells un calderó de ferro, capes de cotó i restes de sacrificis d’animals. Aquesta darrera troballa podria revelar que l’indret era un lloc habitual d’enterraments rituals dels pobles turquesos que habitaven Sibèria fa un mil·lenni i mig. Els investigadors, de fet, asseguren que es podria tractar del centre funerari més complert de tota l’Àsia Central.

 

Amb tot, però, el que està en boca de la majoria d’usuaris és si, en realitat, la dona descoberta entre el gel va ser una viatgera en el temps amb especial predilecció per al calçat esportiu. També hi ha qui assegura que tot es tracta d’una campanya de màrqueting de la casa Adidas. Sigui com vulgui, que l’arqueologia es torni viral és, si més no, curiós.

Llac Kucherla, al massís d'Altai

Llac Kucherla, al massís d’Altai. © Dmitry A. Mottl

El manga més antic de la història, en moviment

dilluns, 21/03/2016 (vfarradellas)

L’estudi d’animació Ghibli, tot un referent a nivell mundial, ha dotat de moviment el manga més antic de la història. La companyia és responsable d’èxits com ‘La princesa Mononoke’, ‘El meu veí Totoro‘, ‘El viatge de Chihiro’ o ‘La tomba de les lluernes’, entre moltes altres pel·lícules. Ara, en el marc d’una campanya publicitària de l’empresa Marubeni Shin Denryoku que promociona les energies renovables, han decidit animar un fragment del Choju-inbutsu-giga, una faula protagonitzada per animals antropomorfs del segle XII o XIII i que està considerat el manga més antic conservat. Segons l’empresa, la campanya pretén recordar el dinamisme i l’encant del Japó preindustrial.

Fragment del manga més antic

Al llarg de 4 pergamins pintats amb pinzell i tinta negra, descobrim granotes, conills i micos fent tota mena d’activitats humanes. Considerat un dels Tresors Nacionals del Japó, dos dels pergamins es poden veure al Museu Nacional de Tòquio, i els altres dos al de Kyoto.

A continuació podeu veure l’animació:

La frustració dels tibetans

dijous, 19/11/2015 (vfarradellas)

Escrivia el professor Josep Lluís Alay en aquest “Per què passa” del Sàpiens 128 que el del Tibet és un dels conflictes nacionals més llargs de tot Àsia, juntament amb els del Caixmir i Papua Occidental. Els catalans en sabem una mica de conflictes nacionals; de fet, a molts catalans ens és fàcil sentir empatia per altres nacions sense Estat. Ha de ser frustrant tenir una llengua, una cultura i unes tradicions riquíssimes, però tenir per sobre un Estat que no només no les reconeix, sinó que les ofega.

M’explico. Ha de ser frustrant que de petit et recitin contes de Songtsen Gampo, el rei tibetà que va fundar un imperi, però que a l’exterior molt pocs el coneguin. Manipuleu la història! La Xina és una nació unida des de fa 3.000 anys!. Ha de ser frustrant ser conscient que la història de la teva llengua, el tibetà, es remunta al segle VII, però en canvi els rètols de la ciutat més gran del teu país estiguin escrits no només en una altra llengua… en un altre alfabet. No et queixis, si us estem civilitzant! Que el xinès el parlen milions de persones i la teva llengua només et serveix per parlar amb quatre iacs! Ha de ser frustant també que un dels líders religiosos més importants del món, el dalai-lama, no pugui viure a casa seva i s’hagi d’exiliar per defensar una nació lliure i pacífica. És un agitador, el que necessita és un afusellament!

Iac domèstic pasturant al Tibet

Iac domèstic pasturant al Tibet

Però no siguem ingenuus. Les persones potser ens movem per sentiments, però els governs ho fan per interessos. Al Tibet hi ha dos recursos clau per al futur més immediat: aigua i liti. En un món globalitzat i de ferotge competència, la Xina no està disposada a perdre unes matèries primeres tan valuoses; si el preu a pagar és aixafar una nació, ho farà sense contemplacions.

En aquest sentit, una de les prioritats de Mao quan va instaurar la República Popular Xinesa va ser posar sota control aquesta regió muntanyosa. Si ens aturem a pensar-hi, aquesta intervenció no encaixa dins la lògica geopolítica de la guerra freda, que sí que justifica dues altres intervencions clau a mitjan segle XX: la guerra de Corea i la del Vietnam. El Gran Timoner no va perdre ni un segon amb el Tibet, que s’havia declarat independent el 1913. Després d’una dura guerra civil que va exiliar els nacionalistes xinesos del Guomindang a Taiwan, l’Exèrcit Roig va entrar a sang i foc a Lhasa. Però l’acarnissament més dur arribaria deu anys després, amb la Gran Revolució Cultural Proletària, que va portar milers de xinesos a destruir gran part del patrimoni cultural tibetà.

Palau de Potala

El palau de Potala, una de les icones més reconeixibles del Tibet.

Des de fa alguns anys, ens arriben testimonis esfereïdors de monjos que s’immolen per reclamar la llibertat del Tibet. No costa d’imaginar la frustració que deuen arribar a sentir per abandonar-ho tot i calar-se foc. La seva esperança és remoure la consciència de la comunitat internacional i que la seva frustració sigui també la de tots.

I per tal que en quedi constància, només vull afegir que tot això ho escriu un gran admirador de la cultura, la història i la civilització xinesa. Però això no és incompatible amb la defensa d’una nació oprimida. Com tampoc ho és per a un català admirar el Siglo de Oro i defensar la independència.

El kaihôgyô, un ritual extrem

dimecres, 21/10/2015 (vfarradellas)

Diversos mitjans reprodueixen un teletip de l’agència EFE en el que es fan ressò que un monjo japonès ha passat 9 dies sense menjar, beure ni dormir. Aquesta pràctica, anomenada ‘doiri’, forma part d’un ritual més extens anomenat ‘kaihôgyô’, i té com a objectiu assolir la il·luminació. La gesta d’aquest monjo no és qualsevol cosa si tenim en compte que només 13 persones l’han completat en els darrers 70 anys.

El ‘kaihôgyô’ és practicat per membres de l’escola Tendai, una branca del budisme que a l’inici del segle IX va arribar al Japó procedent de la Xina. Aquesta escola destacava des de la seva fundació per la severitat dels seus rituals i pel fet que els seus practicants portaven l’ascetisme al límit. Al Japó, van establir la seva seu al mont Hiei, prop de l’antiga capital, Kyoto. Els monjos d’aquesta congregació també destacaven per les seves excel·lents condicions físiques, fins al punt que en molts indrets se’ls coneixia com a monjos guerrers. Al segle XVI, de fet, durant el llarg procés d’unificació del Japó, Oda Nobunaga va ordenar un atac massiu contra l’escola Tendai, que pugnava per mantenir la seva independència. Tant resistents van resultar ser els monjos, que Nobunaga no va veure cap més sortida que calar foc a tota la muntanya per acabar amb ells.

Monjos japonesos

Monjos japonesos

Els supervivents van acceptar sotmetre’s al nou ordre, però van seguir perpetuant el seu particular mode d’assolir la il·luminació. El dur entrenament que duien a terme incloïa curses maratonianes per l’espessor de les muntanyes i dietes molt restrictives. La culminació era el ‘doiri’, l’abstinència d’aliment, beguda i descans durant 10 dies mentre es recitaven sense parar sutres, oracions amb un ritme repetitiu. Com és obvi, centenars de monjos van morir en l’intent. En record seu encara avui s’alcen les seves tombes als marges dels camins de la muntanya. Potser per això, en temps moderns els monjos van acordar reduir la durada del ‘doiri’ en 7 dies i mig (tot i que si el practicant es veia amb forces, podia seguir fins que ho creiés oportú).Acompanyat sempre per dos altres monjos que supervisen el seu estat, el practicant té l’oblicació cada nit, a les 2 de la matinada, de fer una ofrena a 200 metres de distància del temple.

Mont Hiei

Mont Hiei

El total del ‘kaihôgyô’ suma un miler de dies a repartir en diversos anys. Abans d’enfrontar-se al ‘doiri’, el monjo aspirant ha de superar diverses proves de resistència, consistents a córrer entre 30 i 40 quilòmetres cada dia durant 100 dies a l’any. Quan arriba el cinquè any, l’aspirant pot emprendre el ‘doiri’, sempre que hagi estat aprovat pels monjos més ancians de l’escola.

Avui, aquesta pràctica a molts ens sembla exòtica. No obstant això, durant segles ha servit per entrenar la ment i el cos dels monjos guerrers del mont Hiei.

Curs universitari gratuït d’història xinesa

dijous, 27/08/2015 (vfarradellas)

Una de les millors iniciatives docents dels darrers temps són els MOOC. Aquest acrònim anglès (Massive Open Online Courses) serveix per denominar cursos en línia gratuïts, avalats per les universitats més prestigioses del món i disponibles en plataformes de gestió de continguts a internet, com Coursera. Que vols fer un curs d’economia a la universitat de Columbia? Aquí el tens; gratis i legal. Per als amants de la història, també hi ha molts cursos disponibles, com el que oferia el professor Harari, autor del llibre Sàpiens. Una breu història de la humanitat.

Les universitats catalanes també s’han afegit a aquesta fantàstica tendència, com la UPF, que ofereix el curs ‘The European Discovery of China‘, disponible a la platoaforma FutureLearn. Les lliçons les imparteix la professora Dolors Folch, sinòloga experta en Història Antiga de l’Àsia Oriental i autora de ‘La construcció de Xina‘, una obra imprescindible per tot aquell que estigui interessat en el passat xinès. Quan estudiava Humanitats a la UPF vaig tenir la sort de tenir-la de professora; a part de la seva saviesa, vaig gaudir de la seva passió i energia a les classes, que de ben segur imprimirà de nou en aquest curs online. Les matriculacions (gratuïtes) estan obertes i les “classes” comencen el 28 de setembre. Durant 8 setmanes, la doctora Folch publicarà vídeos en els que ens parlarà de la Xina d’entre els segles XIII i XVII a través dels ulls dels viatgers i missioners que van arribar a l’Àsia Oriental. No hi ha examen ni compromís de permanència, és un regal per a curiosos i amants del coneixement.

Gerro de porcellana d'època Ming (s. XV). Metropolitan Museum of Art

Gerro de porcellana d’època Ming (s. XV). Metropolitan Museum of Art

Els vídeos de les lliçons es poden guardar per veure més tard o es poden tornar a veure mentre dura el curs. La professora Folch fa la narració en anglès, però per a qualsevol que tingui nocions de la llengua de Shakespeare, és força fàcil de seguir. De tota manera, el vídeo (com a mínim el del trailer) incorpora subtítols en català. Jo ja m’hi he apuntat, i la meva més sincera recomanació és que ho proveu, ja sigui per familiaritzar-vos amb aquest model de cursos o bé per interès en la història. Si voleu fer-ne un tast, us deixo amb el vídeo de presentació.

 


Viatge al Japó sense sortir de Barcelona

dissabte, 4/07/2015 (vfarradellas)

Si al darrer post parlava de la literatura com a forma d’acostar-se a una cultura, aquesta vegada voldria fer-ho a través de la gastronomia. Catalunya és un dels paísos del món on es menja millor i tenim la sort de gaudir d’una varietat d’ingredients (tal com m’explicava Joan Roca en aquesta entrevista) que fa de la nostra cuina un art admirat internacionalment. Així doncs, davant d’una talaia gastronòmica tan privilegiada, de ben segur que, qui més qui menys, ha pogut entrenar el seu paladar. No m’arrisco massa si amb tota rotunditat afirmo que als catalans ens agrada menjar. I personalment hi afegeixo: si el menjar és bo, tant se val d’on vingui. Per això avui us proposo un doble repte: gaudir d’un bon àpat, a la vegada que ens apropem a la cultura japonesa; tot plegat sense sortir de Barcelona. Hi ha força llocs als que ens podríem dirigir, però em decanto per l’últim que he descobert: el Yashima.

Entrada del Yashima

Detall de l’entrada del Yashima.

I val a dir que he trigat força a descobrir-lo! Aquest restaurant va obrir l’any 1989 de la mà del grup Yamashita (que va obrir el primer restaurant en els anys 70 a la capital catalana), quan el boom de la cultura japonesa encara no havia esclatat: el còmic manga era escàs, els llibres de text per estudiar en japonès estaven tots en anglès i pocs sabien què era el sushi. Els fundadors del Yashima van ser uns pioners, esdevenint uns dels primers ambaixadors de la cultura del sol ixent a casa nostra. 26 anys després, mantenen l’essència intacta, com el mural subtil que decora la paret del rebedor o el jardinet estret que hi ha al costat del menjador. L’ambientació ens situa al Japó més tradicional, podria ben be ser un local del barri de Gion de Kioto, per exemple. Baixant unes escales i travessant taules, accedim als salons reservats, separats per portes corredores i coberts de tatami. Cal descalçar-se, per tot seguit seure damunt d’uns coixins. La manera tradicional seria fer-ho en seiza, amb els genolls a terra i descansant sobre els talons, però si no hi estem acostumats i ens sembla incòmode no hi ha cap problema: a sota la taula hi ha un forat prou ampli com per estirar les cames.

Així les coses, comença l’espectacle. Per beure, cervesa japonesa (Kirin o Asahi) i per menjar, qualsevol tria de la carta serà encertada. Si us perdeu amb la nomenclatura japonesa, deixeu-vos guiar pels cambrers. Així ho vaig fer jo, i així em van sorprendre. De primer, “peix mantega” amb ous de salmó i wasabi natural, i un carpaccio (hotate) de vieira. No sóc un gran amant del peix, però aquest és un dels millors que he tastat mai. El seu gust em va transportar al barri de Roppongi de Tòquio, on vaig provar una mescla de sabors similar.

Peix mantega i carpaccio de vieira

Peix mantega i carpaccio de vieira.

Un dels plats més coneguts de la gastronomia japonesa és la tempura. Darrera d’un senzill arrebossat de verdures i mariscs, s’hi amaguen desenes de detalls i matisos: l’aspecte, la textura, el color… els xefs nipons passen moltes hores investigant com millorar l’experiència del comensal, provant diversos olis, ous o farines. Al barri de Ginza de Tòquio, per exemple, es pot gaudir d’una de les millors tempures del món de la mà del xef Fumio Kondo que crea veritables obres d’art amb els aliments de temporada.

La tempura de llagostins que ens van servir no tenia res a envejar a les d’en Kondo. El detall del paper assecant perfectament doblegat on l’oli quedava xopat és una mostra del detall amb el que els cuiners del restaurant fan la seva feina. Cruixents i delicats, els llagostins estaven en un punt de cocció perfecte. I tal com és tradició, una tempura no és completa sense el tentsuyu, una salsa que varia segons la temporada però que normalment està composta de soja, dashi (un caldo de peix) i mirin (sake o vi d’arròs).

Tempura de gambes

Tempura de llagostins i salsa tentsuyu.

Per acabar, ens van recomanar tastar una selecció de sushi calent i fred, i una mica de sashimi. A Tòquio, el sushi és com les nostres tapes, una menja que ofereix moltes possibilitats i que pots trobar arreu. A la capital japonesa es pot degustar un sushi fresquíssim al mercat de Tsukiji, la llotja de peix més gran del món. De totes les classes, els meus preferits sempre han estat els nigiri de salmó i toro (ventresca de tonyina). El nigiri és el tipus de sushi allargat, que el cuiner prepara compactant l’arròs amb el palmell de la mà (a la revista Cuina t’ensenyen com fer-lo a casa), i el salmó i la tonyina són dos peixos que aquí coneixem força. Com comentava abans, el peix no m’apassiona, per això em costa explorar les seves possibilitats. Al Japó m’hi vaig atrevir en un petit restaurant al cor de Shibuya, el Genki sushi, i la veritat és que no esperava fer-ho a Barcelona. No podia estar més equivocat: calamar, “peix mantega”, gamba dolça i una bona llenca de tonyina crua (el sashimi) em van fer venir ganes de posar-me a pescar jo mateix.

Segons ens van comentar els cambrers, primer calia menjar el sushi calent, que contenia peix que havien passat per la planxa breument, i a continuació procedir amb els freds. Els nigiri es poden menjar amb les mans (com una llesca de pa amb tomàquet) o amb els bastonets, però en aquest segon cas has de ser prou hàbil a l’hora de sucar el peix (mai l’arròs!!) en el bol de salsa de soja, on prèviament hem dissolt una mica de wasabi.

Sushi

Sushi calent, sushi fred i sashimi.

El postre ideal per acabar amb tot aquest menú seria una tassa de te o una copeta de sake calent. No obstant això, sent llaminer de mena, no em vaig poder resistir a demanar un mochi, un dolç fet de pasta d’arròs. Amb molt bon sabor de boca posava punt i final a aquest viatge al país del sol ixent. Pel que fa al cost del menú, està a l’alçada de la seva qualitat. Si em permeteu el consell, val molt més la pena estalviar el que costen dues sortides a un restaurant japonès qualsevol (penso en cadenes conegudes de menjar japonès, per exemple) per gaudir d’una experiència com la que ofereix el Yashima. És un viatge per gaudir amb els cinc sentits i llepar-se’n els llavis.

A part, al Yashima també hi tenen lloc esdeveniments tradicionals japonesos. N’és un exemple la demostració de la cerimònia del te, una pràctica que consisteix a preparar i servir aquesta beguda evocant senzillesa i la percepció de que aquell moment és únic i irrepetible, l’esperit wabi sabi. Vaig tenir el plaer d’assistir a la darrera cerimònia, de la qual en podeu llegir aquesta crònica.

Per acabar, si voleu gaudir una mica més de la cuina japonesa, mireu aquests dos anuncis comercials de la cervesera Kirin. Ens ensenyen com els cuiners professionals preparen sushi i tempura, amb una curiosa banda sonora. Bon profit!



El somni del pavelló vermell

dijous, 21/05/2015 (vfarradellas)

Si pensem en les obres mestres de la literatura catalana potser us venen al cap les cròniques medievals, el Tirant lo Blanc, la poesia d’Ausiàs Marc, l’obra de Verdaguer, el Mirall Trencat de Mercè Rodoreda o els contes de Narcís Oller, Pere Calders o Espriu. Conèixer els nostres clàssics ens permet saber d’on venim i com pensàvem, obrint-nos les portes a tot un univers cultural. Per això una de les millors maneres de conèixer un poble és llegint-ne els seus llibres. Penseu en un estranger que hagi llegit el Victus d’en Sánchez Piñol i que vulgui saber-ne més dels catalans. Com estimularieu la seva curiositat? Jo li recomanaria la Crònica de Bernat Desclot, que explica els enfrontaments militars entre Felip l’Ardit de França i Pere el Gran. O millor encara, la crònica de Muntaner, on descobrirà els almogàvers. Per l’idioma no ha de patir, trobarà edicions en castellà, anglès o italià.

Ramon Muntaner en un exemplar de la seva crònica.

Ramon Muntaner en un exemplar de la seva crònica.

 

Ara posem-nos a l’altra banda. Som nosaltres l’estranger que vol accedir a una cultura llunyana, posem per cas la xinesa. Comencem a dominar l’art de menjar amb bastonets, hem visitat alguna exposició de gravats orientals o hem vist alguna pel·lícula d’arts marcials. Per què no fer un pas més profund i llegir algun dels seus clàssics literaris? El que us proposo es va publicar al segle XVIII i porta per títol ‘El somni del pavelló vermell’. Escrita per Cao Xueqin, és una de les quatre grans novel·les de la història xinesa, i se centra en l’esplendor i la decadència de dues branques d’una família aristocràtica. El protagonista és el jove Jia Baoyu, que considera les dones moral i espiritualment superios als homes. Potser per això, la novel·la està pleníssima de personatges femenins, que encarnen diferents valors.

 

Una escena de la història, pintada per Xu Baozhuan

Una escena de la història, pintada per Xu Baozhuan.

 

De fet, el títol de la novel·la fa referència a les cambres o pavellons on les noies de les famílies benestants xineses vivien recloses. L’obra de Cao Xueqin va inaugurar un gènere literari, la rojologia, que té com a tema central aquests edificis, i les vivències de les seves inquilines.

Tot fa pensar que l’obra està farcida de tints autobiogràfics, i que moltes de les dones que hi apareixen són el reflex de personatges reals que l’autor va conèixer. El text, a més, té el valor afegit d’haver estat escrit, en part, en xinès vernacle, és a dir no literari, fet que va ajudar a popularitzar aquest registre. Poc s’imaginaria Cao Xueqin la repercussió que tindria la seva novel·la, avui convertida en tot un fenòmen cultural. Ha inspirat sèries, pel·lícules, dibuixos… Feu la prova: si veieu algun xinès, pregunteu-li per Jia Baoyu. Possiblement obrirà els ulls com plats!

Dibuix del 红楼梦 (somni del pavelló vermell).

Dibuix del 红楼梦 (somni del pavelló vermell).

D’on ve el sushi?

dijous, 16/04/2015 (vfarradellas)

Avui és un dels plats més característics i coneguts de la gastronomia japonesa. Tot i la seva aparent simplicitat (els seus ingredients principals són l’arròs, el peix cru, vegetals i condiments) la seva preparació esdevé tot un art en mans dels millors mestres. Aplicant els principis del budisme zen, en els quals tot detall és tractat amb la màxima dedicació i solemnitat, els millors cuiners saben quin és el punt òptim de cocció de l’arròs o la forma més adeqüada de tallar el peix. Amb tot, però, aquesta icona gormanda no va néixer al país del sol ixent. Els primers a fer sushi van ser els xinesos.

Bol de sushi pintat al segle XVIII per Utagawa Hiroshige

Bol de sushi pintat al segle XVIII per Utagawa Hiroshige.

Fa dos mil·lennis, les societats que vivien a la riba del Mekong van descobrir que l’arròs fermentat era un bon mètode de conservació. Així, quan tenien excedents de peix i volien preservar-lo per consumir-lo en el futur, prenien una àmfora on hi tancaven hermèticament el peix amb arròs cuit. La fermentació permetia consumir el peix mesos després, tot i que desprenia una olor força desagradable. Aquesta pràctica es va estendre per tota la Xina i també va viatjar al Japó, on va arrelar amb força. Al segle VIII trobem la primera referència escrita al sushi com a impost (probablement es satisfeien els deutes amb l’administració amb aliments en conserva) i ja als segles IX i X el seu ús es va consolidar. El sushi tal i com el coneixem apareix quan s’inventa el vinagre d’arròs, que barrejat amb el peix i l’arròs fermentat dotava al conjunt d’un millor sabor. La gran varietat de peixos que es poden trobar a la costa japonesa, i l’hàbit de menjar arròs bullit van acabar de fer el fet.

Diferents tipus de sushi. Thinkstock

Diferents tipus de sushi. Thinkstock

Al segle XIX el xef Hanaya Yohei popularitza el sushi fet amb les mans que esdevé tot un fast food de l’època. A l’inici del segle XX, l’emigració de desenes de milers de japonesos als Estats Units fa el sushi internacional, arrelant a ciutats com California. Avui podem parlar de diverses variants d’aquest plat. Aquí trobareu una guia ràpida per distingir-los, tot i que els més habituals són el nigiri i el maki. Si visiteu Tòkio, no deixeu de passar pel mercat de Tsukiji, la subhasta de peix més gran del món i on podreu menjar un sushi fet amb peix fresquíssim. Si teniu ganes de saber-ne més o provar de fer-ne a casa, la revista Cuina us dona aquests consells.

Per acabar, una curiositat: sushi fet en grans d’arròs, publicat per Roger Ortuño, de @ComerJapones a Twitter.

Sushi en grans d'arròs, publicat per Roger Ortuño

Sushi en grans d’arròs, publicat per Roger Ortuño.

 

Els viatges de Zheng He

dimarts, 16/12/2014 (vfarradellas)

Possiblement va ser la travessa més llarga d’una girafa a l’edat mitjana. I l’enrenou que va provocar a l’arribada a Nanquín, va ser històric. Però anem a pams.

Zheng He va ser un explorador xinès que ha passat a la història pels seus 7 viatges, realitzats entre els anys 1405 i 1433. Prenent com a punt de partida el port de Nanquín, va navegar pel sud-est asiàtic, l’Índia, la península Aràbiga i les costes d’Àfrica, com a ambaixador de l’emperador Yongle, de la dinastia Ming. La idea de l’emperador era reactivar l’economia a partir de noves rutes comercials marítimes, ja que la terrestre havia quedat bloquejada després de les conquestes de Tamerlà per l’Àsia central. També hi pesava l’ambició per conéixer noves terres i fer nous descobriments, una política que trencava amb l’aïllacionisme que propugnaven els opositors confucians.

Reproducció d'un dels vaixells de la Flota Zheng He

Reproducció d’un dels vaixells de la Flota de Zheng He.

Les flotes que es van fer a la mar eren de proporcions impresionants. Van variar en cada expedició, però de mitjana parlem de centenars de naus (totes elles molt més grans que les embarcacions europees medievals) i de desenes de milers de mariners, tots ells a les ordres de Zheng He. Els ingredients per viure grans aventures farcides de perills estaven servits. Topades amb pirates, l’arribada a costes hostils o veure’s involucrats en conflictes internacionals. Entre les anècdotes (mig llegendàries) més sorprenents, hi ha relats d’invasions i moviments de reliques (com una dent sagrada de Buda).

Però potser la situació més curiosa és la que va provocar l’arribada dels xinesos al continent africà. Allà van entrar en contacte amb pobles subsaharians, i van quedar fascinats pels animals que poblaven aquelles terres. Un monarca de l’actual Kènia va regalar-los una girafa, que els xinesos van confondre amb un animal mitològic, el qilin, que era considerat un auguri de bon govern. Quan la girafa va desembarcar a Nanquín, l’emperador va considerar que el qilin apareixia per avalar la seva administració, i es va mostrar molt satisfet. De fet, l’arribada d’altres animals considerats celestials (com les zebres o els antílops) també van ser molt ben rebuts.

Una girafa a la cort xinesa

Una girafa a la cort xinesa.

 

El passat 2008, el Museu Marítim de Barcelona va dedicar una exposició als viatges de l’explorador xinès Zheng He, comissariada per la professora Dolors Folch. Si us heu quedat amb ganes de més, podeu donar una ullada al llibre/catàleg que Angle va editar coincidint amb la mostra.

Mapa fet per Zheng He

Mapa fet per Zheng He.